Una tradició com una altra

Sixto Ferrero - L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

Llegia ahir una notícia de guerra de guerrilles: un home gran bregava amb un altre per un lloc, privilegiat, vora mar. No qualsevol mar, si no la de Sant Antoni de Cullera. Allò sorprenent de la notícia, almenys allò que més em va cridar l’atenció és que asseguraven des del consistori que aquesta situació, d’arribar a les mans de bon matí, no havia passat mai. Jo, això, ho pose en dubte. Això, ha passat sempre: bregues, lluites a colzades, llançades de grapats de sorra, puntades de peu al flotador, arrancar de soca-rel el para-sol,..., ara paradoxalment, i com deia la notícia, aquesta mena tan desagradable de possessió del territori, la representen homes d’avançada edat. Homes, que entre les seus característiques no està precisament l’educació, la paciència i la tranquil·litat. Això, abans, parle fa vint anys, quan la normativa horària no existia, passava a les sis del matí o fins i tot abans, com que succeïa quasi a les fosques, ningú no s’adonava de res. Que dos vells s’arrancaren el poc pèl que els quedés, només quedava en xafardeig dels quatre turistes de tota la vida que es coneixien d’anys i panys d’estiuejar a Cullera. Què faran per solucionar el problema de la tradició? Llegia que a Calp han canviat l’horari d’accés a la platja, de les 7:30 a les 9:30. I què?; en comptes de bregar de matinada o faran després d’esmorzar, ho veurà més gent i amb la panxa plena fins i tot tindran més força.
No vull generalitzar però, parle per experiència d’haver passat molts estius vora mar i haver-me recorregut, amb ulls i interès de xiquet, el passeig marítim de Sant Antoni, casualment la majoria de bregues per la possessió de la parcel·la, el més pròxim possible de la línia de l’aigua, es duien a terme per senyors que ni eren de Cullera, ni tan sols valencians, sinó que renyien amb un accent castís que ens cridava l’atenció, pels insults que aleshores eren desconeguts per a nosaltres i aquella costum, tan estranya,  d’interposar els pronoms personals “la” i “las” davant un nom masculí, i l’article “le” en comptes del pronom personal “lo” (després aprendríem que això era cosa del «laísmo» i «leísme» i que fins i tot la RAE s’havia pronunciat en 1796 per l’ús incorrecte de la seu pròpia llengua castellana). Tan fa, breguem tots. Ara, no val a dir que els de províncies som més bàrbars o més salvatges, nosaltres, entre altres coses, emprem bé els pronoms personals en qüestions atributives o de verbs transitius. Tampoc podrem negar que Cullera siga la platja de Madrid, que fins i tot breguen entre ells, per una parcel·la de bon matí: !la dije que viniera más temprano!
No obstant des de l’instin de propietat això és comprensible. Diuen els entesos que l’ésser humà sent una forta atracció cap allò que no té. És a dir, que vol gaudir al màxim de les coses que no té amb quotidianitat, i platja, com la de Sant Antoni, al centre d’Espanya, de moment no tenen, és quasi normal que si van a gaudir un mes, o quinze dies de la primera línia de platja privilegiada, arriben fins i tot a les mans, el llenguatge, de vacances és secundari. Ací, per envejar tot allò que no tenim, els empresaris associats i valencians, han amenaçat fins i tot amb el secessionisme i aliar-se amb les patronals catalanes, fins i tot han anat més enllà, han plantejat regenerar el PP, (que no degenerar-lo amb atacs verbals davant les càmeres i amb boca petita) o si més no fer un partit nou, supose més conservador i més a favor dels interessos econòmics i empresarials.
Qui no voldria tindre un millor finançament? Doncs òbviament, qui pot gaudir tot l’any de la primera línia de platja. Com els deia és una guerra de guerrilles, i els qui hi viuen tot l’any, vora mar, no poden fer res més que mirar-s’ho amb recel. La brega la fan ells, però en territori nostre. Com en tantes altres coses que es decideixen des de fora. O com la llengua, tots tenim el dret i deure de conèixer-la (la castellana), però ells tenen el privilegi de destrossar-la mentre pugnen per la nostra platja.