Bertolt Brecht va plasmar la seu ideologia altament esquerrana per donar-li a Weill un llibret d’òpera que evidenciés, per una banda la poca decència de l’ésser humà quan aquest compta per desenes els bitllets de dòlar, i per altra, com les coses construïdes i realitzades amb les millors de les intencions —encara que siguen les pròpies—, poden acabar amb els ideòlegs, enfonsant-los en la misèria, duent-los fins la mort de vegades i en altres casos, com la pròpia justícia, la que els creadors havien fet encabir a la seua necessitat, acaba per condemnar-los.
Que una òpera, una de les millors de tot el segle XX, de 1930, em recorde un dilluns, que encara el seu argument encaixa a la perfecció, vol dir que nosaltres com a societat, no hem evolucionat gens, ni tan sols hem estat capaços d’aprendre dels errors.
València ha estat la nostra pròpia Mahagonny, val a dir que ja estava molt abans que la febre de l’euro fes engrandir les aspiracions dels polítics neoliberals, però sembla que tota aquella parafernàlia universalista, de posicionaments en mapes elitistes, de grans esdeveniments, es retrau per minuts, agònicament, enderrocant-se i podrint-se sobre les seues pròpies runes, mentre que els seus ideòlegs, veuen com cada cas de corrupció, iniciat a Madrid, A Corunya o fins i tot a qualsevol ciutat de la recòndita Andalusia, acaba per esguitar a algun valencià, que casualment per un motiu o altre, està relacionat amb el Partit Popular, bé per l’organització d’esdeveniments, o bé per exercir algun càrrec públic en el món de la política.
Els personatges, creadors de Mahagonny, s’entristien quan en algun dels negocis que hi havien a la ciutat penjava el cartell de “Prohibit...”; enutjats per les decisions dels conveïns que s’instal·laven a la nova ciutat i que en prendre una vida encaminada començaven a pensar i decidir per ells mateixos, van començar a dictar lleis per afavorir la col·lectivitat veïnal. Una de les lleis més revulsiva, més dinàmica, més democràtica, més necessària i més solidària fou la que prohibia no tindre diners. Tothom hi tenia dret a tindre diners. Així, a Mahagonny no hi hauria cap pobre. Tothom hi seria, si més no digne de pagar-se un vici, un afer, una necessitat,..., Mahagonny estava pensada per fer rutllar el dòlar, amb zones d’oci, prostíbuls, restaurants,..., bona vida i grans esdeveniments, i sobretot, uns dirigents que vetllaven per a que els seus veïns tingueren unes lleis fetes a la necessitats de cada moment. Encara que les lleis acabaren per contradir-se, legislaven sobre la necessitat real, la del moment,..., la que justificaven com una necessitat dels veïns, pel seu bé, però que només tenia una finalitat: salvar els seus propis interessos, les seues persones, les seues vides.
“...Mahagonny” és una denúncia a la corrupció escatològica, a la denigració de l’ètica humana afectada de grandesa monetària, al maltractament dels éssers humans pels propis humans, a la injustícia de la justícia,...
L’òpera amb text de Brecht i música de Weill es titula “Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny”, crec no cal dir res més.
... en fi, una òpera, per cert prohibida pels nazis en 1933.